dissabte, 30 d’octubre de 2010

Canvi d'hora, Tots Sants i Dia dels Difunts

Ja demà es canvia l'hora europea per adaptar-la a les poques hores de llum de dia que ens queden, aquí a l'hemisferi nord, fins el Solstici d'hivern, aquest any el dia 22 de desembre, a les 8:13.

Estem en plena tardor i la majoria dels dies són lluminosos, i fa molt bon temps al migdia i la tarda, quan el Sol escalfa més i són just les hores de treballar.
És època també de grans tramuntanades i algunes llevantades, tot plegat mal temps per sortir amb els cavalls.

Així que demà el Sol es pondrà una hora abans, i serà fosc cada dia una mica més aviat. En canvi, al matí, quan ens aixequem dimarts, ja serà de dia, i haurà sortit el Sol. Personalment prefereixo tenir més hores de llum a la tarda, però clar, m'hauria de desplaçar més cap a l'oest i anar-me'n a viure a Finisterre.....Res res, em quedo aquí i espero.

I aquest any coincideix el canvi d'hora amb els voltants de Tots Sants, fent que tot plegat encara sigui més tètric. Per acabar-ho de rematar, s'esperen pluges per demà.

Sempre m'ha cridat l'atenció el dia de Tots Sants i l'endemà, el dia dels Difunts. I també el seu folklore associat: la castanyada, els panellets, les carbasses, els crisantems, els cementiris i halowin. Les bruixes, els fantasmes i els monstres. Les pors més ancestrals: la por a la foscor, la por a morir-se.

Entrem ara en aquell periode de l'any on la natura comença a morir: les fulles cauen, podem els arbres, només es veuen estornells en grans bandades, ens cau el cabell, els animals dormen més. És també l'epoca de collir: atmetlles, olives, bolets, castanyes, magranes i carbasses, també.
olives al pati

castanyes asturianes

 Tot es prepara per l'hivern, a reposar, a dormir....Just quan comença a fer-se fosc de veritat i tot sembla morir, honrem als nostres avantpassats morts. Els que van fer possible que ara estiguem aquí.

Es pensava que en aquestes dates de començament de la foscor, s'obria una porta entre el món dels vius i el dels morts, i els difunts podien visitar als vius. Les espelmes, la llum, servien per indicar-los el camí. Si posaven les espelmes dins un recipient, el vent i la pluja no les apagaria: els primers recipients per les primeres espelmes devien ser naturals i fàcils de trobar, buidar i foradar, com les carbasses.



El dia de Difunts es posaven plats a taula pels morts de la família, i es menjaven els aliments preferits del morts. La celebració d'aquest dia diuen que té origen celta, però crec que déu ser tant antiga, que es perd en el temps. Per saber més.

Abans de l'arribada de Colom a Amèrica, les cultures dels Andes celebraven també aquest dia, però en la seva època corresponent, és a dir, a finals del mes de juliol. Més tard els misioners van obligar a canviar la data per la del novembre, cosa que va deixar una mica sense l'ambient, ja que allà estan sortint ara de l'hivern. Per saber més
Actualment per aquestes dates s'ha d'anar al cementiri, netejar les làpides i emplenar les tombes de flors. Es mengen panellets i castanyes. La qüestió és recordar que tots tenim el mateix final, com deia en Jorge Manrique:

Nuestras vidas son los ríos
que van a parar a la mar,
que es el morir.
Allí van los señorios
derechos a se acabar
e consumir.

Per aquesta època recordo fragments de poesies d'en Becquer, tant alegre ell. Hi ha una de les seves llegendes ambientada una nit de Difunts: el monte de las ánimas. Es creia llavors que en la nit de Tots Sants a Difunts les ánimes corrien per camps, camins i boscos.  En Gustavo Adolfo té algunes rimas que tracten sobre morts, com aquella de cerraron sus ojos .

I pels interessats a defensar les nostres tradicions, a la xarxa es troba de tot, i en aquesta entrevista es defensa el costum català de foradar carbasses per posar espelmes; clica.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Tornada d'Astúries


 Sempre és dur de tornar de la natura: sis dies de ruta amb els cavalls d'en Jesús, travessant el parc natural de Somiedo, i la cordillera cantàbrica de sud fins el mar, per les conques del Pigüeña i el Narcea, voltors i salmons, el país del llop i de l'ós, el de la gent amable i sense pressa, el paradís de les vaques i els cavalls...

Aquest és el diari del viatge:
Dia o.
Lamuño, 30 de setembre de 2010


Aeroport del Prat. Las chicas de la expedición

Al fin, pensem que hem tardat igual de temps que si haguessim vingut en cotxe: casi tres hores des de Cadaqués, no sé quan de temps esperant a l'aereoport, una hora i mitja de vol, un minibús fins a Lamuño....



Hem trobat en Luc aquí, que com ha arribat abans ha anat a la platja ( hi ha marees aquí!!) i ja s'ha emportat un sac de coses portades pel mar.


En Hannes diu que expliqui la història del nen que, pujant a l'avió, li diu al seu pare: papa, i quan començarem a fer-nos petits? Era un nen que pujava per primer cop a l'avió, encara que havia vist molts avions des de casa seu. En pujar per primer cop, li va fer aquesta pregunta al seu pare.


En Jesús sembla un bon guia i els seus cavalls creuats tenen una "bona mirada", segons l'Antoinette. Després de veure els cavalls hem anat a segellar la loto (Euromillón: 100 milions d'euros!!) i hem fet una cerveseta...Ahh, què fantàstic fer una ruta en aquest país! no hi ha restriccions de cervesa i vi, com a França i al Marroc, i aquesta nit provarem la sidra!!


oo:17
el sopar ha estat molt agradable, la parrillada de peix i les patates cocidas, fabuloses, acompanyades de sidra i orujo per acabar. En Jesús ens ha explicat una mica la ruta però sembla que quasi totes les coses es decidiran "sobre la marcha".


Sopar

Per ara el més important és que no hem de matinar: demà sortim a les 10h, ole ole!


Dia 1.
Villar de Vildas, 1 d'octubre 2010

Avui hem pujat una muntanya i, en acabat de dinar, l'hem tornat a baixar. Això que és tant fàcil de dir ha durat, tot plegat, unes 6 hores, dinar i siesta inclós; m'encanten aquestes rutes no europees.

Al matí hem esmorzat "pinxos", torrades i cafè, molt de cafè (ahir per sopar molta sidra i orujo) i, amb un retard considerable sobre l'horari previst, hem sortir per a una hora en la furgoneta, cap a Pigüeña, el camió amb els cavalls a devant.


Quan hem arribat a Pigüeña, ningú havia vist el camió, ni els cavalls, i en Ruben, el xòfer ha pensat que en Jesús ja havia descarregat en algun lloc i no el trobavem. Així que s'ha dedicat a portar-nos amunt i avall de la vall, fent curves, fins que en Hannes s'ha posat malalt, i hem hagut de parar una estona a La Rebolleda





Pausa en La Rebolleda. Més tard vam passar amb els cavalls


En marxa!
Pujant



  Dia 2.
Villar de Vildas - Valle del lago, 2 d'octubre 2010


Després d'esmorzar, torrades de pa de centeno i cafè amb llet, hem anat a cercar els cavalls, que ja estaven preparats i esmorzats. El poble s'ha aixecat cap a les 9, vaques incloses, passant pels carrers.


Hem despedit l'Antoinette i hem enfilat cap a les brañas, a veure els teitos. Hem tingut la sort de trobar un pastor que ens ha ensenyat un teito per dins. Després hem anat pujant la muntanya....trotant, galopant i al pas.








A dalt la muntanya hem trobat vaques, i dos grups de cavalls amb els seus sementals, les seves eugues prenyades i els seus potrets, al costat de l'abeurador. Hem galopat per la vall, que, després de la pujadeta, camp a través, s'ha agraït. 


La baixada també ha estat al marge del camí i en Jesús, el guia, m'ha dit que era per anar-nos preparant...



La Peral és un poble vaqueiro, de pocs habitants, desert a les dues del migdia quan hem arribat.


L'Antoinette i en Ruben encara no havien arribat (es veu que han estat en un museu etnològic, com un centre d'interpretació de la cultura d'aquí), i ens hem posat a dinar els bocates.

A l'hora de la migdiada han començat ha arribar els cotxes: primer un, que semblava el del mossen, i després tot de 4x4 amb gent de la tercera edat, homes i dones. Resulta que hi anaven a una missa de "cabo de año" (he fet amistat amb un d'ells que m'ha explicat tot això), i han ocupat tota la plaça.


Un altre cop muntats, ens quedava passar una muntanya fins arribar a Valle de Lago. Però la "senda" que hem passat bordejava la muntanya, un pas estret, molt estret, amb el precipici al costat esquerra, i, a trams, no hi havia ni "senda". El vent bufava d'esquenes, no es veia el cim de la muntanya....


La baixada ha estat més fàcil, per una pista ample sense gaire desnivell en general. Hem passat a veure la pedra foradada, i hem arribat a puesto sense entrebancs (buenu, ens hem equivocat de camí només un cop...).


El sopar ha estat en un restaurant del poble, tot regat amb la sidra. Demà diuen que plourà, ja veurem.
Vam sopar "cachopo" de setas i cabrit guisat.


Dia 3
Valle de Lago - Saliencia, 3 d'octubre 2010. 11h
Atrapats per la tempesta, no sabem encara si marxem o no. En Jesús i en Ruben han portat els cavalls a una quadra de vaques i, en principi, es queden allà.

Saliencia, 19:32
Un cop hem decidit que avui no muntavem, només calia decidir què fariem amb els cavalls, amb la ruta, amb nosaltres.....tot "sobre la marcha".

Primer de tot hem anat al bar de Veigas, a copsar l'opinió dels paisans i saber si, en comptes de passar per lamuntanya, es podia passar per la vall. Ens han dit que no era possible, perque el camí s'havia perdut amb les obres de la carretera: havien volat el pont sense voler....

Després hem visitat l'ecomuseu de Veigas i el senyor que treballa pel concejo ens ha ensenyat tres teitos del poble, un dels quals habitat fins l'any 1986, on es conserven tots els estris antics que es feien servir abans. La visita ha estat molt interessant i m'ha recordat en part, la vida dels meus oncles de Quintana de Rueda, quan els anàvem a visitar fa 30 anys, ja!


Hem visitat també l'oficina de turisme on hi ha una exposició permanent del parc natural, vida i costums dels paisanos i els vaqueiros de alzada. No ha parat de ploure i fer vent. 


Aprofitem per dinar fabada, ja que no es fer res més que "comer y quererse" i això de "quererse" ho tenim fotut, tots plegats....





Durant el dinar decidim què farem: en principi deixem els cavalls a Valle de Lago i esperem a demà per fer l'etapa d'avui. Naltros anirem a dormir a ca la Belen, a Saliencia, i demà, si fa bo, tornem a Valle de Lago i ens arribem a Lago de Valle. Segons el temps (sobre la marcha) decidirem si ens saltem una etapa del viatge, o, com que tenim un dia de marge, les completem.

Després de dinar, i amb la tempesta a sobre, en Jesús volia trobar un lloc on els cavalls poguessin estar sense lligar, a més que la muller de la granja de vaques no volia cavalls a dins. Així que, amb la furgoneta, hem anat amunt i avall, a buscar les maletes, a parlar amb gent, a buscar les meves polaines que m'havia deixat, a buscar els cavalls, a portar-los, en un moment de descans de pluja torrencial, a l'altre quadra, etc, etc.

Les noves quadres pels cavalls

 Per fi, i sobre l'horari previst, hem arribat a Saliencia, on ens esperava Belen. Hem caminat una mica pel poble, i hem trobat una església amb cinc funcions: església, correus, safareig, punt de recollida de residus i "chigre".
L'únic cavall que he montat avui....


No sé què farem ara, fins l'hora de sopar.....cal fer primer la digestió de la fabada.....


Dia 4
Valle de Lago - Saliencia, 4 de octubre 2010

Esmorzar a ca la Belén. Mantega casolana

Avui ha estat un bon dia, sortint de Valle del Lago, passant pels llacs de Saliencia i la Vega de Camalló. Al llac de Cerverí, haviem quedat amb l'Antoinette i en Ruben, i els hem trobat! (aqui hauriem de parlar de l'A. i les seves aventures amb la furgoneta). 

















Llavors hem vist un voltor, que sobrevolava el llac i es posava en el vessant de la muntanya; havia trobat un animal mort. De seguida ha arribat un altre, i un tercer. Llavors, els gossos del pastor d'unes 1000 ovelles que pasturaven a l'altre vessant de la muntanya, han anat cap allà a veure què passava. Foragiten els voltors i el pastor els crida. Tots tornen menys un, que es queda a menjar el cadàver. 





En Ruben !
Nosaltres ens ho miravem des de la distància i esperem, com els voltors, que s'han transformat en una dotzena, que el gos s'afarti.

 En Ruben agafa la Sweet i va a foragitar el gos, però no arriba. El gos marxa de tores maneres, i els voltors no tarden ni mig minut a baixar a menjar el cadàver. Agafem els cavalls i els anem a veure.

Semblava alló un documental de Fèlix R. de la Fuente, però en directe: uns vint o treinta voltors barallant-se pel cadàver, que, vistos des d'on estavem parats, recordaven els cucs del compostador. Els cavalls inmòbils sobre el caminet, amb els ulls ben oberts mirant l'escena, el Torbellino resoplant, jo patint per si els voltors decidien sortir volant per sobre nosaltres, en Jesús fent videos, en Hannes asombrat, en Luc sense bateria a la càmara, la Carme i la seva euga tremolant. Els teniem tant a prop que sentiem el soroll de les ales, els crits, el rebombori del menjar. 

Voltors: Gyps fulvus


Ha estat impressionant. Juntament amb els paisatges glacials de les valls de Saliencia.

 Sopar al bar de Veigas, dormir a ca la Belen, com ahir. Mantega casolana per esmorzar. Llet de vaques contentes.


Dia 5
Saliencia - La Meruxa, 5 d'octubre de 2010, per la Calzada Romana
Avui he fet (crec que tots, llevat d'en Jesús) un nou record personal: 8 hores a cavall, sense comptar la parada en el port de Sant Lorenzo, i el dinar a la Vega Cueiro, la más grande de Astúrias.
Sortida de Saliencia
 Sortint de Saliencia, una pujada en zig zag ens ha portat fins al cim de la muntanya, a trobar la calzada romana, que hem seguit fins a aquest poble de La Meruxa. Hem quedat tots molt cansats. 

La pujadeta

Paisatges de brañas inverosímils
Foto de l'avistament del semental...


 La senyalització s'havia mogut amb el vent. Jesús mou les fletxes i les posa bé, segons ell......Gira el senyal de Dolia i ens diu...cap allà, i si, aquesta vegada no es va equivocar...













Vega Cueiro. Lloc de dinar

Culturizándonos
Arribada

Hem fet quasi tota la ruta en silenci (menys l'hora de dinar, unes cuantes converses, cançons i brometes vàries), una ruta bastant pesada, i hem galopat i trotat sempre que hem pogut.


Dia 6
La Ponte Samartín, 6 d'octubre. 15h48
Avui ha amanescut un típic dia asturià, és a dir, ploguent i amb boira. 
Res, ens hem posat les capes i endevant. Buenu, en Jesús i en Ruben han hagut d'anar a refugiar els cavalls , i posar les selles i tot això, les noies han fet l'esmorzar, i jo he dormit fins a l'últim moment, però hem sortit amb alegria.....


Hem marxat cap avall, enmig de boscos de pi negre, faigs i castanyers, per anar cap a la ruta del salmón. 

Escala salmonera al Nàrcea
Els Reis de l'Orient ....

El nostre guia està malaltó, porta ja dues aspirines i està molt poxu..
Hem dinat en un restaurant, amb els cavalls lligats a fora. Ara el Bandolero s'ha escapat, i l'han anat a buscar. Des de la finestra es veu un corb marí pescant sota el pont de la carretera, sobre el Narcea.






Cornellana, 00.47
A la tarda hem parat a la vora del Narcea per pujar en un pont penjant. Hem esperat una estona per a que en Jesús es refès. Mentrestant hem estat fent fotos, tirant pedres al riu, identificant plantes i buscant pedres. No ha parat de ploure en tota la tarda.




















L'Antoinette i en Ruben han anat a parar el camp i desar les maletes a l'hotel, com cada dia....
Al pas, entremig de bardisses, sota les branques, per camins, creuant la general, sota la general, creuant el Narcea, atacant els esbarzers, parant la pluja, passant per pobles, galopant pels prats, la Sweet fent cabrioles amb en Luc a sobre, en Jesús "malito"....
 
Hem arribat al camp del carnisser, no sense equivocar-nos un parell de cops. Jo ja no sentia les cames....
Hotel, dutxa i sopar. No parem de menjar. En Ruben no ha vingut perque ha rascat la furgoneta contra la paret d'algun carrer d'aquest poble. La Carme ens dóna una mala notícia: demà torna a Cadaqués....
Última etapa.




Oviedo.8 d'octubre 2010. 8h16
Dia 7-8.
La darrera etapa de la ruta va ser, potser, la més pesada. Al matí vam sortir de Cornellana, de davant el monestir, amb en Chulo "encolado" al Torbellino, i jo muntant en Bandido.
Cornellana...en el camino de Santiago



Pa no perderse..
Vam passar per boscos d'eucaliptus, pi negre, avellaners i castanyers. 

Sota el Teix.

 Vam parar a Puentevega, a dinar (pote de berzas, lacón, callos, picadillo...), i cap a les 5 de la tarda vam continuar la ruta. Aquesta vegada amb en Torbellino encolat: algunes petites dificultats per galopar....

 


Un parell de muntanyetes, i ja veiem el mar Cantàbric. Hem recorregut tota Astúries, de sud a nord, a més d'una volta per Somiedo. Uns 160km. La baixada fins a Lamuño es va fer una mica llarga...vam arribar a puestu cap a les 9 del vespre.


Dutxa i viatget fins a Cudillero. Sopar amb sidra, vi, orujo, com sempre, i acomiadament de Jesús.

Però després en Hannes i en Luc no podien obrir la porta de la casa rural...no hi havia manera. Vam haver de trucar en Jesús, que va trucar a la senyora Ester, que va venir com una hora més tard, en Hannes tirat per terra, naltros esperant.

I aquest matí en Ruben ha arribat una mica més tard de l'hora prevista, però ja estem esperant l'embarcament. Se acabaron las vacaciones.....


Gracias a todos!
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011