diumenge, 27 de març de 2011

Curs d'ensinistrament caní

Durant tres dissabtes ens hem reunit al Parc de la Draga de Banyoles per realitzar un curset d'ensinistrament bàsic de gossos, a través de El Raspinell, i amb l'educador caní Roger, de mestre.

Personalment m'ha servit de reciclatge, ja que fa uns 15 anys ja havia anat a classes d'obediència bàsica amb el meu gos Nyic, que era un salvatge, i ara amb la Duna, doncs... ja teniem moltes coses apreses. La Duna ja té 12 anys i la resta de gossos participants eren relativament més joves, plens d'energia i ganes de viure.

M'ha servit per adonar-me'n que les noves tendències d'ensinistrament de gossos també fan servir la "doma natural", és a dir el metòde cognoscitiu-emocional, amb uns resultats positius del 100%, a diferència dels metòdes de càstigs, que no funcionen en tots els gossos.

Durant els tres matins hem anat formant una manada, gossos i guies. Avui ha estat la darrera sessió.

Us deixo unes fotos:

Dissabte 19 de març







Aquest dissabte



La Duna Litoral, amb 12 anys i mig

Ben quieta!


Fent un cafè, guies i gossos

Poc a poc tots ho van aconseguint




divendres, 25 de març de 2011

Primavera?

Doncs aquest any no he notat massa la primavera; encara no he vist cap oreneta, el Sol no escalfa massa, he sentit el rossinyol i les caderneres (que ja se'm confonen amb el mòbil), però no el xot.

En canvi, he vist molt rastres de senglars, com si fossim a l'hivern. Espàrgols? això si: he pogut anar dos o tres vegades. Amb ous de gallines contentes, estan deliciosos.

Aviam els propers dies.

diumenge, 20 de març de 2011

HOAX

Al final m'he decidit a crear un altreeeee blog per publicar les entrades sobre els rumors o hoax.
En aquest han tingut bastant èxit i no crec que sigui cosa de barrejar aquest blog de caràcter més personal amb un tema tant brut com els rumors o hoax.

Així que les entrades anteriors i les futures les trobareu a:

http://hoax-falsesnoticies.blogspot.com/

divendres, 18 de març de 2011

HOAX. Quien vive aqui?

Una mentida com una casa:
Inici del rumor -------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Asunto: RV: FW: ¿Quién vive ahí?







QUIÉN VIVE EN UNA CASA ASÍ ?,
REENVÍALO, EL MUNDO ENTERO DEBE ENTERARSE DE
CÓMO TIENE ESTE HOMBRE A LOS CIUDADANOS DE SU

 PAÍS.

Llegir més....

diumenge, 13 de març de 2011

Dones.

El temps va passant. Aquesta foto era pel dia de Sant Jordi de 1985. Teniem entre 17 i 18 anys. Estudiavem COU a La Salle de Girona. Ens vam conéixer en aquell curs i després cadascuna va seguir la seva vida.

Aquesta alta deu estar datada al maig o juny. No ens van deixar fer viatge de final de curs, però ens van montar un sopar festa a la mateixa Salle:




Durant aquest temps, en alguns moments, els camins per la vida s'han entrecreuat per algun temps. Tanmateix, la gran retrobada va ser l'altre dia, 25 anys després.



I com que jo no tinc paraules, copio els missatges que ens hem escrit després d'aquest aconteixement:

Silvia: "el que hauria escrit, si tingués un blog":

El millor de no viure "allà mateix" és l'estona que tens de tornada a casa en cotxe. No sé si coneixeu la sensació, però el moment d'anar en cotxe et deixa mirar-te les coses amb perspectiva, des de fora. 

El sopar ha anat molt bé!! Era just que ens va faltar l'altre dia. Hem xerrat una estona cada una, per rigorós ordre, com qui juga a cartes, ha dit l'Ali. I jo, com sempre en moments importants tinc l'absurda mania de fer bromes, dir tonteries, estar una mica passada de voltes...  L'Imma (una amiga) em diu que no sé estar callada, no sé mantenir un silenci. Touché.

Tornant cap a casa encara em queia la bava!!! Que bé tenir amigues tan .... com dir-ho? tan guais? Tan fermes? Si em demanessin de què estic més orgullosa de la meva vida.. diria que és dels amics que he tingut. De la gent que he tingut la sort de trobar-me.

Reia (amb un somriure una mica "d'imbècil", jo sola, al cotxe...) pensant en totes vosaltres. Tan diferents!!! Tan... no sé explicar-ho. Només em torna a sortir el somriure imbècil. 

Quina colla. 7 dones (i la Rosa, que no hi era però que podria haver-hi estat)... cadascuna amb una història ben diferent... i em sentia orgullosa de cadascuna de vosaltres. Era com la satisfacció d'haver-nos trobat en algun moment. Fa 26 anys... però podria haver estat en qualsevol altre moment. 

I em venia al cap tota la meva història explicada a través de la gent que he anat coneixent. La Montse i la Rosa, a primària. La Cuqui, la Dolors... Entre vuitè i el Bup, la Juani, la Cristina, la Maribel, la Núria... Cap al final l'Anna, la Isa, la Pilar... a Cou totes vosaltres... a Magisteri les Esters, la Ioia, un altre cop la Rosa, l'Elisabet, la Gloria, l'Anna, en Pep... a la feina les mestres de cicle inicial (i l'Àngel) i després l'equip de cicle superior (les Carmes, la Tere, la Imma...) , a Salt en Francesc i l'Anna, la Iolanda, la Núria, la Dolors (i alguna de les que no recordo el nom).... i després, la gent d'ademgi, la Pili, la Marta, la Victòria, i la de Barcelona, la Montserrat, l'Anton, en Jorge, en Sergi, l'Oriol, en Raul, i la Cati, la Dolors... i ara a la feina la Núria, l'Aina, i la Cristina, la Gemma, la Imma un altre cop... I la de gent que segur que encara em queda per conèixer. No us ho podeu imaginar. 

Fa anys les companyes de feina tenien 10 anys més que jo, i ara treballo amb noies 10 anys més joves que jo. No hi fa res. És el mateix. 

Mentre feia balanç al cotxe em venien al cap tot de dones. Dones ben diferents. Però amb coses en comú. No sé. La feina, l'empenta, el saber resoldre situacions, adaptar-se, la vitalitat... no sé què és. Al fer la llista he mirat de ser més justa i he afegit també algun noi. 

Si, ja ho veieu. Ple de dones. Potser avui n'he sigut més conscient. I és que feia gràcia aquella colla de dones que feia 25 anys que no es veia. 

Es veritat. Normalment m'enlluernen més els nois, com els profes de quan era joveneta, o els conferenciants, que sempre trobo que ho fan millor. Però és veritat que he après molt i sóc com sóc per les amigues que he anat trobant. 

Totes ben diferents. Però entre totes fem un mosaic... com aquelles fotos petites petites... de les que al final en surt una imatge gran. 

Tinc la sensació de que sí.. de que estic feta del que m'heu aportat cadascuna de vosaltres. De cada xerrada, de cada comentari, de cada "aventura" compartida... I d'alguna manera al sentir-me orgullosa de vosaltres em sento molt orgullosa de mi mateixa. I això està bé. 

Suposo que és per això que em va agradar fer 40 anys... per que la meva germana (una altra gran dona) amb en Joan em va organitzar una festa d'aquelles sorpresa a la que van venir gent que no es coneixia de res... per venir una estoneta a fer un toc.... i em va emocionar molt. 

Sempre deia que m'agradaria veure el meu enterrament per un forat, per que suposava que s'hi trobaria gent molt guai a la que havia anat coneixent al llarg de la meva vida, i que estaria bé que es coneguessin entre ells i poguessin fer-la petar. S'encantarien!!! (Imaginava un enterrament festiu, no us penseu, dels de les pel·licules americanes, a les que cadascú porta un plat de menjar) . 

Ara em sembla que no cal esperar a l'enterrament aquest que m'imaginava. Crec que val més que de tant en tant fem algun sopar amb uns i altres... i xerrem. O una per una, com si repartíssim cartes, o parlant cadascuna quan li sembli amb un xupito de Fra Angelico amb Vodka amb una manta (o no) sota l'església de Sant Fèlix... a la que per cert n'hi havia un d'enterrat... que devia estar-s'ho passant pipa escoltant les nostres filosofades sobre la societat de consum.... tot i que no devia entendre de què anava allò del mòbil que se li havia de comprar (o no) a un nano de 10 anys. ;-)

Si fos de fer petons i abraçades (com fan les meves alumnes de l'institut) us faria una abraçada ben grossa a totes. 

Bona nit, 

Silvia



PilarRo:

Sí, sí. Què difícil dir res més deprès del correu de la Sílvia.

Jo també vaig estar pensant en una cosa d'aquest estil, sobretot he pensat en la fortalesa de totes nosaltres. Tot i els diferents camins que hem agafat penso que hem coincidit amb l'objectiu vital i els valors que ens acompanyen.

Una abraçada per totes!


Pilar


Elisabeth:



Emocionant!!... 
...realment  tot i els camins diferents que hem seguit som afortunades.
Vam gaudir d' una bona estona,  aquests moments no ens els treu ningú!!
Una abraçada
Beth


Eva:



Nenes! Una mica més i m´emociono. Jo també vaig gaudir molt de la vostra companyia. No cal que hi afegeixi res més, Silvia ho has "brodat"!!
Fins ben aviat, abraçada per a totes!!!!
Eva


Rosa:


Hola nenes,
què us puc dir... doncs que cada vegada em sap més greu no haver pogut venir. Ja ho sabia que me'n sabria!!!!
M'alegro molt que el sopar anés tan  bé perquè així segur que hi tornarem!!!!
M'ha encantat llegir els vostres missatges i jo proposo que sí, Ali, penja les paraules de la Sílvia al teu bloc. Val la pena compartir-les.

Fins aviat i petons

Rosa 

PilarRa:

Hola noies!!!

Us felicito a totes pel que heu escrit i sentit el dia del sopar i dies posteriors...

Jo quan pujava amb l'ascensor vaig pensar que tornava de sopar i de fer una copa amb el "bolso" ple d'invitacions sense gastar....Reia i pensava que ja són 44 i ara toca retrobades amb amigues que fa uns anys que no ens havíem  vist. I feiem la copa al carrer no perquè vulguéssim fumar, sinó perquè probablement l'ambient de dins el bar no fos del nostre agrat....

Un piló de cartes sense jugar que les vam bescanviar per un xupito que ni tan sols vaig tastar...I una gran copa de cervesa que tampoc em vaig acabar....

L'endemà ja més desperta vaig pensar que és ben curiós, que va ser un any que va donar molt de si. Suposo que per totes era un any que sortíem de la nostra zona de comoditat i vam entregar-nos de ple a tot el que ens envoltava...

El temps no només no esborra sinó que enforteix les relacions amb les persones que des del primer moment hi tens feeling....

El sopar de l'altre dia ho va demostrar.

Rosa, ens va saber molt greu que no puguessis venir. Però la teva essència va estar amb totes nosaltres.

Bé noies, us desitjo que gaudiu de la vida!!!!

Petons,

Pilar

Clara:

Hola nenes només quedo jo, estava totalment desconectada.....

M’ha agradat molt tots els vostres comentaris, i filosofades (mentida!!!!), ha estat genial Silvia.
Crec que teniu tota la raó, jo també vaig disfrutar molt en aquest sopar. Descobrir els diferents camins que hem tingut cada una, i pensar que a pesar de tants anys, encara ens uneixi aquest “carinyo”, il.lusió per trobar-nos i xerrar i xerrar, que és lo nostre, i passar una estona tant maca...és meravellós.

Un petonàs fort a totes i estarem conectades,

Clara
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011