dilluns, 16 d’abril de 2012

Trasllat Avatar

Tota una experiència, per ell i per mi: se m'ha fet un dels viatges mes llargs dels últims temps..

Avui he traslladat l'Avatar de Can Janot a Cavalls de Terraprim.

Les condicions metereològiques no eren les més favorables: tramontana F4 a Siurana amb aquestes ratxes que sempre t'agafen d'imprevist, i un núvol gris de tempesta amenaçant sobre la ruta.

L'Avatar ha entrat a la primera: el portava de la mà quan m'ha sonat el mòbil i era en Jaume que si em calia ajuda per entrar-lo al remolc. M'ha pillat jo dins el remolc i l'Avatar olorant la rampa. Li he passat la corda al transportista. He baixat del remolc sense deixar de parlar pel mòbil, el transportista ha entrat i l'Avatar l'ha seguit.

L'ha lligat i, en marxa. L'Avatar ja havia entrat al remolc de la Mar, l'estiu passat. Però no sabia que els remolcs es posen en marxa, i el paisatge es mou. I la terra sota els peus no deixa de tremolar. Jo anava tot darrera. "Si hi ha alguna cosa, pites" m'ha dit el transportista.


L'Avatar no es veu perque és negre. Però si es veu el cel empordanès.



Pels camps, per carreteres secundàries....


He hagut de pitar en el trencant de Tonyà: L'Avatar ha posat el cap pel forat deixat pel darrer poltre transportat (que va trencar entre d'altres coses, la finestreta plastificada de devant). Entrant i sortint el cap pel forat entre els plàstics, cosa que devia ser prou interessant, s'ha desfet de la morralla, i he avisat al transportista, que ha parat de seguida.

Un petit ensurt. Xino-xano cap a la N-II, cap a Bàscara.

Ens hem hagut d'enfrontar amb els camions i amb tot un convoi exceptionell, amb aquelles grans cases de fusta que ocupen quasi dos carrils. L'Avatar mirava per la finestra, treia el morro, s'arronsava quan passaven els grans camions, tornava  a treure el morro, després el cap....uff, no s'ha desfet....què llarg que és el camí!!

Hem arribat fantàsticament bé. L'Avatar una mica suat, però ja feia estona que gaudia del viatge. Jo dels nervis.

Li hem deixat que mirés to. S'ha portat molt bé. L'hem posat en un padock, davant les eugues. Pel camí s'ha saludat amb un altre cavall que pasturava lliure per allà. Ells gossos l'han saludat a la seva manera. Una nova vida. Més experiències.

Aquí l'acabarem de domar, i coneixerà altres cavalls, altres sistemes de viure. O no ens convé un canvi de tant en tant??


El transportista m'ha dit que l'Avatar era un cavall molt inteligent. Li he contestat que la gent no s'ho creu fins que el coneix.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Els gossos del Titanic


Al Titànic viatjaven 12 gossos, propietats de passatgers de primera classe.


Però només es van salvar tres. Els gossos, com tot en el Titànic, estan envoltats de llegendes que potser són una mica veritat. Aqui va un resum dels protagonistes.

La foto més famosa dels gossos del Titànic és aquesta:


El Gran Danès de darrera era propietat de l'Anne Isham. A la senyora li corresponia un lloc en un bot, ja que era de primera classe, però al gos no el deixaven pujar. Diuen que ella va renunciar a salvar-se per no deixar el seu gos. Quatre dies més tard, el buc Bremen va dir que havia trobar una dona congelada, vestida amb robes bones, abraçada a un gos molt gran.

El Bulldog és en Gamin de Pycombe. No va sobreviure, però el seu amo si, i va reclamar a White Star, la companyia del Titanic, la devolució del bitllet del seu gos.

L'altre té pinta que és el creuat d'en Willian Carter, propietari d'un Renauld que surt a la peli del Titanic d'en Cameron i d'un altre gos, un King Charles Spaniel que també va morir. Aquest home també va sobreviure i va demandar també la companyia per la pèrdua dels gossos i del cotxe, protagonitzant un dels judicis més sonats de l'època.

Els gossos que es van salvar eren més petits i els seus propietaris els podien portar a la falda o amagats a la roba.

Gos Pequinès.
Sun Yan Sen era un Pequinès afortunat, propietat d'un ric matrimoni britànic, l'empresari Henry Harper i la seva dona Myra, que van ser uns dels primers a arribar als bots salvavides.






Gos Pomerania.





Els altres dos eren de la raça Pomerània.

Lady era la gossa de la Margaret Hays. Totes dues van pujar al bot número 7, la gossa amagada dins el bolso de la dona. Van arribar a New York sanes i estalvies. Curiosament Lady havia nascut a NY.


L'Elisabeht Barret Rothschild tenia un pomerània i es va salvar juntament amb el seu home, en Martin Rothschild.




Els gossos de mida més gran no van tenir tanta sort. En Jonh Jacob Astor era l'amo d'una Aierdale Terrier que es deia Kitty. Quan el Titànic va començar a enfonsar-se, va anar a buscar la seva gossa a la gàbia on era, i va alliberar els altres gossos que estaven tancats.

A més hi va morir un Chow-chow, que era campió de bellesa i un altre Aierdale Terrier que ja era gran.

Dels altres dos gossos que van perdre la vida no se sap massa res. Hi ha constància que al capità Smith li agradaven els gossos i va ser retratat amb un Borzoi, però no se sap si el va portar en el últim viatge.


S'especula que potser hi havia un Afgà i un Fox Terrier. En la peli del Titànic de J.Cameron surten aquests dos últims gossos. És una escena en la que l'amic d'en Jack Dawson, en Tommy Ryan, en veure un mosso passejant els gossos de primera, li diu:

  • "Vaya como no, los perros de primera clase bajan aquí a cagar"
  • "Eso nos aclara dónde entramos en el esquema de las cosas" Li contesta en Jack Dawson.

Per altre part, el diari NY Herald, el 21 d'abril va publicar una notícia basada en la història d'un mariner del Carpanthia, el primer barco que va arribar al naufragi. En Jones Briggs va explicar les heroicitats del gos Rigel, de raça Terranova, que va ajudar a buscar supervivents. Aquesta història, però no està provada i no hi ha cap document que la recolzi, per tant sembla un hoax de l'època.

Escrit per rememorar els cents anys del Titànic, basat en les següents webs:








dilluns, 9 d’abril de 2012

Pèls de primavera

Article publicat a l'Empordà, a finals de març de 2012


A la primavera la natura s’activa, ressuscita amb força: amb l’augment d’hores de llum solar, els arbres comencen a despertar, hi ha les primeres flors i apareixen els insectes. Al camp, els ocells ja s’afanen per aparellar-se i altres animals també.

Si tenim mascotes a casa també ens donarem compte dels canvis primaverals: les gates i les gosses que no estan operades entren en zel. En gats adults no esterilitzats marxen i potser no tornen més. Els gossos que es senten atrets per alguna femella poden fer veritables peripècies per aconseguir-la: sembla que tinguin súper poders per saltar tancats. Alguns deixen de menjar i es passen l’estona udolant..

Però un dels signes més evidents del canvi d’estació és la muda de pèl o plomes dels animals. En la natura, els animals canviem dues vegades la mida i el gruix del pèl del cos: una a la tardor i l’altre a la primavera.

A la tardor el pèl comença a créixer més gruixut i una mica més llarg. Al mateix temps, creix un altre tipus de pèl, com més molsut, sota d’aquest més llarg, i cau tot el pèl de l’estiu, més primet. Als ocells els hi passa una cosa semblant. Simplement la natura els protegeix per l’hivern creant una capa tèrmica per no passar fred.

Igual que quan nosaltres tenim fred se’ns posa la “pell de gallina”, els animal, que tenen més pèls, també tenen aquest mecanisme de poder aixecar els pèls per a que facin més pantalla contra el fred. Si amb això no n’hi ha prou, també tremolen, per aconseguir que els muscles generin calor.

Quan arriba la primavera i comença a fer calor, tots aquets pèls extra que els hi van créixer a l’hivern sobren i cauen. Si hom respatlla el gos o el gat té la impressió que els pèls no s’acaben mai. I els pèls s’escampen per tota la casa (i normalment van a parar a sota els llits).

Hi ha races de gossos, com els fox terriers o el gos d’atura, en què els pèls extra no cauen, sino que es van embolicant amb els pèls nous, creant una mena de llana, com la de les ovelles, a les que també passa això. D’altres races, com els pastors alemanys, els siberians, i tots els gats i els cavalls, si deixen anar grans quantitats de pèl.

Però, a la natura, no es llença res: l’altre dia estàvem respatllant els cavalls, i tot el pèl sobrant anava caient a terra i voleiava amb el vent fluixet que bufava. Al cap d’una estoneta, alguns pardals i altres ocells van venir a buscar flocs d’aquells pèls dels cavalls: els agafen per fer el niu, per a que els pollets estiguin tous i calentets.

Tradicionalment aquí es fa servir la llana de les ovelles, que s’esquilen quan ja ha entrat del tot la primavera, però a altres indrets del món també s’aprofita el pèl dels gossos i d’altres animals per teixir o farcir coixins i matalassos.
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011